Les dones
del moviment veïnal 
d’ahir i d’avui

Del Maig del 68 Francès, Sylviane Dahan (

“Hi ha fets a la teva vida que et marquen”, confessa la Sylviane tot recordant el Maig del 68 Francès . Aleshores ella tenia 20 anys i va viure en pròpia pell aquell París que bullia de canvis i de les lluites feministes de la secon wave.  De les llambordes parisines “que amagaven la platja”, aquesta mestra francesa d’origen algerià va anar a parar el 1988,  per l’atzar d’una relació sentimental, a l’Esquerra de L’Eixample barceloní.  En aquest barri, la seva Associació Veïnal (AV) ja havia escrit gestes històriques durant els anys 70, com la recordada recuperació de la modernista Casa Golferichs,  en perill de destrucció per la immobiliària Nuñez i Navarro. També per la seva Vocalia de Dones, una de les més transgressores per assessorar a les veïnes que volien avortar, il·legalment al país o a l’estranger. No és casualitat que aquesta Vocalia hagi escrit tantes pàgines d’història: darrera de les persones fundadores de la mateixa AV, el 1974, es trobaven dones tant rellevants dels moviments socials de la ciutat com la mateixa Anna Alabart, Trini Capdevila, Rosa Vidal, Matilde Aragó i Dolors Lamelas.

“Jo vaig arribar a l’AV per a rompre el meu aïllament personal, com a persona estrangera, mare i dona”, explica Dahan i prossegueix. “Però la primera raó va ser per aprendre el català: buscava gent per a practicar-lo”.

Ara bé, va ser el 2003, quan els seus fills són més grans, quan la Sylvanne va apostar per treballar activament a la Vocalia, un espai gairebé mort que aconsegueix  reactivar. Recorda un context de feminismes endormiscats que, es pensaven “que ho havien conquerit tot”. “Quan em vaig adonar que hi havia hagut una història de dones tant rica a l’AV, vaig pensar que era una pena que la Vocalia no hi hagués ningú i que desaparegués tota aquesta feina”, explica.

Amb el temps, la Sylviane s’ha convertint el pal de paller d’aquesta Vocalia, i també, una figura rellevant del moviment veïnal més violeta de la ciutat. El seu activisme de barri agafa una dimensió de ciutat quan el 2007 s’incorpora a la Vocalia de Dones de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB).

Una abolicionista bel·ligerant

La lluita per l’avortament lliure i gratuït, i l’abolició de la prostitució a més de la denúncia de les violències masclistes, han estat els “nords” de la seva brúixola activista. Per això, alça la veu tant per a denunciar l’assassinat d’una veïna xinesa que treballava de prostituta al barri, com per a reclamar el tancament del prostíbul més gran d’Europa a La Jonquera. Contra la prostitució, la Vocalia s’ha declarat obertament abolicionista i ha fundat la Plataforma pel Dret a no ser Prostituïdes. “Fa molts anys, des dels anys 70, que lluitem per una sexualitat lliure i igualitària, on el plaer sigui mutu. No accepto que cap home tingui accés a un cos de dona per un intercanvi de diners”. Per la Sylviane tampoc podem acceptar l’atac pel dret a l’avortament lliure i gratuït que actualment el PP està gestant.

Aturar el model de monocultiu turístic per a la Barceloneta va ser un dels pals de paller del seu activisme veïnal des del 2005. I aquesta creuada significava per l’Emilia Llorca (Barcelona, 1948-2009), una veïna de tota de la vida del carrers dels Pescadors, haver de dir prou a la “barra lliure hotelera i d’apartaments turístics” i al Pla dels Ascensors que expulsava a 1000 famílies del barri.

“El barri s’ha de defensar”. Amb aquest horitzó tant clar, Emília Llorca va esdevenir una persona clau del moviment veïnal de la Barceloneta. Amb el seu carisma aglutinador, va ser capaç de mobilitzar no només al veïnat de tota la vida del Carrer Pescadors, sinó també va aconseguir sumar a nouvinguts i nouvingudes del barri, i a noves generacions d’activistes socials, com eren els i les joves esquàters de la casa okupada “Miles de Viviendas”. Tots plegats van fer una trinxera comú per a frenar la conversió de la Barceloneta en un parc temàtic turístic: somni de les llamineres immobiliàries i aposta política del mateix Ajuntament de Barcelona.

“Con la sencillez y la valentía que la caracterizaron, defendió a sus vecinos y a su barrio de los intereses económicos que obligan a muchos de sus habitantes a tener que abandonarlo. Su diario transitar por las calles y su atenta escucha de los problemas de los vecinos le daban un conocimiento acerca de lo que estaba ocurriendo y de sus efectos sobre sus habitantes", escriu la historiadora local María del Pino i Lía Rojas, al llibre d’homenatge “Emilia de la Barceloneta, la Barceloneta de Emília”.

Un esguard social, bel•ligerant i incansable recordat per a tothom, i heretat del seu pare Francisco Llorca, sindicalista de la CNT i treballador de la mítica fàbrica de reparació de vaixells del barri: els tallers de la Nueva Vulcano.

Aturar el monocultiu turístic creixent en l’època de la gran bombolla immobiliària, va ser un dels pals de paller del seu activisme veïnal. I aquesta creuada significava per ella haver de dir prou a la “barra lliure hotelera i d’apartaments turístics” permesa per l’Ajuntament de color socialista d’aleshores. Un fenomen que estava trossejant la convivència quotidiana, expulsant econòmicament als veïns i les veïnes de tota la vida per l’encariment espectacular dels lloguers dels habitatges i de la vida diària, i dividint el teixit social. Era sinònim, per l’Emiliona, d’enfrontar-se també a l’anomenat Pla dels Ascensors , una modificació del Pla General Metropolità aprovada pel ple de l’Ajuntament barceloní el febrer del 2007, que suposava la instal•lació d’ascensors en un quart de casa dels immobles i la necessària expulsió de 1.000 famílies. Per la dirigent veïnal, aquest Pla havia de ser voluntari i denunciava el fet que darrera aquesta intervenció urbanística hi havia l’objectiu d’endolcir el parc immobiliari del barri pensant en el turisme i no en el veïnat, que si era llogater, no hi tenia res a dir.

L’activisme veïnal de l’Emiliona es va gestar des de la seva llar, on sempre tenia la porta oberta per escoltar als seus veïns i veïnes, i a la Comissió de Festes del carrer dels Pescadors, fundada el 1990 per a recuperar la seva festa major i amb l’excusa de la rauxa, crear cruïlles de veïnatge. Una implicació que va anar creixent i guanyant complicitats amb les dones del carrer Pescadors, amb qui acaba fundant el 2005 l’AV de l’Òstia, cansades de la invisibilitat de les seves demandes davant de les administracions públiques perquè no s’havien constituït legalment.

Presidenta durant sis anys de l’AV Rocafonda, i cofundadora de la primera Vocalia de Dones de Mataró, Núria Ibran (

L’esguard de la Núria, rialler i clarament mediterrani, ha estat testimoni de les grans transformacions del barri des de que ella hi va arribar fa 30 anys. Actualment Rocafonda és un mosaic policrom de cultures: l’índex de veïnat nouvingut - majoritàriament del Magreb- supera el 30% dels gairebé 11 mil habitants. Un paisatge humà pel qual despectivament alguns sectors de la ciutat l’han anomenat Rocamora, com explica amb ràbia l’activista veïnal. A aquest mestissatge, ella al capdavant de l’AV i la seva històrica Vocalia de Dones, han intentat  convertir-lo en una mel col·lectiva, frenant dinàmiques de ghetització i xenofòbia pròpies de barris mestissos.

A la Núria “la van enredar” a treballar per l’AV fa 15 anys, quan la Junta d’aleshores va aprofitar que s’alliberava de la seva participació a l’AMPA de l’escola de la seva filla. Des d’aleshores, no ha parat de deixar hores pel barri, a canvi de rebre, segons ella  “grans aprenentatges”.

L’activista explica orgullosa que l’AV de Rocafonda és coneguda pel seu tarannà bel·ligerant i contestatari, però també per a ser capaç d’enfilar grans projectes socials  i treballar colze a colze amb les administracions quan “s’han d’apagar els focs”. “El treball social costa més que el de pedra, però el problema és que les administracions no hi creuen”, lamenta i explica, per exemple, de les partides pressupostàries del Pla de la  Llei de Barris (2007) de Rocafonda, encara queden pendents els milers d’euros per les inversions destinats als programes socials.

Una vocalia històrica

De treball social, l’equip de veïnes de la Vocalia de Dones n’ha sembrat molts durant els seus 12 anys d’existència.  Un sembrar col·lectiu i moltes vegades espontani, que va néixer per les ganes d’un grup de dones del barri de compartir estones entre elles, i paulatinament, de donar respostes i resoldre les seves necessitats, i amb el temps , també les de les noves veïnes.

“Al principi no teníem una lluita inicial molt reivindicativa ni feminista, eren més ganes de compartir moments i coneixements: una, perquè era mestra, sabia molt llegir i escriure en català; l’altra ensenyava ganxet, per exemple. Però quan arribava el 8 de març, el Dia internacional de les dones treballadores, o el 25 de novembre, Jornada internacional contra la violència masclista, ens vàrem començar a involucrar més en les reivindicacions feministes”.

D’aquest patchwork d’anhels i d’interessos comuns neixen projectes com “Dones compartint” , un espai obert de la Vocalia a totes les veïnes del barri per intercanviar coneixements, des de manualitats, fins a teatre social, bio-dansa, llengua catalana, etc.

Carme Mínguez Fusté (Figueres, 1951) va arribar al barri del Poble Nou de la seva ciutat ara fa uns 25 anys, després d’un periple per d’altres indrets. Va ser llavors quan va començar a implicar-se en la vida associativa i veïnal. Assegura que “a través del teixit social em sento més viva, molt valorada i estimada, respectada; estar en contacte amb la gent de base no té preu”. També ha treballat per ser més ella mateixa, dir alt i clar el què pensa sense por, liderar sempre que calgui.

Carme Mínguez era professora d’institut i després d’una crisi personal que va obligar-la a deixar la feina, va replantejar-se les seves prioritats. Va començar a ser activa en una associació de pares i mares, després a una comunitat de més de cent propietaris, fins que va entrar a l’AV del barri del Poble Nou de Figueres, de la qual va ser-ne presidenta deu anys fins el 2012. També a la Federació d'AV “SUF” de la ciutat, on des de fa uns 5 anys n’és la Presidenta. “La meva transformació a nivell personal ha coincidit amb el contacte amb la gent, que per mi és una alenada de vida i m’omple. Si a més puc ajudar, millor”. Fins i tot afirma que la seva participació té quelcom d’egoista.

Es dedica professionalment a escriure i aquesta capacitat de transformar en paraules el què sent i el què viu li serveix molt a nivell associatiu. També és terapeuta, la qual cosa l’ajuda en les dinàmiques que es mouen en el contacte proper amb la gent. “Sempre he estat reivindicativa, i amb el temps se m’accentua; no ho he rebaixat”, explica. S’autodefineix com anticristiana radical i amb el cor a l’esquerra. Però mai s’ha adscrit en una opció política oficial, per la qual afirma sentir “un descrèdit absolut”. De fet, per ella, una de les condicions en la creació de la Federació va ser que no fos utilitzada com a catapulta política i es mantingués independent. La Federació SUF va sorgir de l’escissió amb l’anterior Federació veïnal. “Fa uns 4 anys vam fer un cop d’estat”: davant d’una federació immòbil i sense objectius, afí totalment al PSC, segons Mínguez, una part dels membres es van mobilitzar per democratitzar-la i que servís a les AV. En un procés molt dur, amb intervenció del Síndic de Greuges inclosa, va acabar escindint-se en dues federacions diferents.

Que s’escolti la veu de les AV

Quan ella va arribar al barri, les activitats de la històrica AV del Poble Nou –la primera a la ciutat des de la democràcia- es limitaven a esdeveniments festius. Va costar sensibilitzar-la vers la lluita per a més justícia social. Ara continua sent difícil de mobilitzar la gent, es lamenta Mínguez:“El barri és molt divers i barrejat, amb gran varietat urbanística, social i cultural (...) Hem après a conviure bé abans que no esclatés la crisi; ara estem molt sensibles per veure què està passant i com podem vertebrar-ho  tot per continuar la bona convivència”. Veu clar que cal reprendre l’activisme per evitar que sorgeixin conflictes causats per la situació actual. Però, segons Mínguez, ho dificulten la lentitud del recanvi generacional en la presa de responsabilitats de les AV, d’una banda, i també la idiosincràsia de la societat figuerenca, estancada, conservadora amb aparences progressistes. Tanmateix, l’AV prepara un nou equip.

Des de l’AV van treballar molt en contacte directe amb les forces de seguretat en casos de violència, de drogues, de temes que perjudiquessin la vida al barri. “Sempre ens han funcionat molt bé. Sabien que érem gent preocupada pel barri”.

Mínguez no ha tingut por de liderar i de ser la cara visible de l’entitat. I té molt clara la importància d’aparèixer als mitjans: “Ho hem pres com una norma, perquè si no, no existeixes”. Han fet entrevistes a ràdios, han escrit en diaris; han estat portaveus de les AV als mitjans en moments d’eleccions municipals per fer sentir la seva veu a nivell públic... Han aconseguit que els mitjans es fessin ressò de les AV i les seves demandes i formen part del Consell de la Ciutat. “Des de l’AV van incidir molt en la participació ciutadana, volíem estar en tots els plens”, afirma Mínguez.

Carmen Rodríguez (1958, a Pont de Suert) s’ha convertit en la cara més visible de l’AV Montserratina de Viladecans, entitat que presideix des de fa set anys dedicant-hi des de que el sol es lleva fins que es pon. La remodelació del barri amb un mercat de trinca, i la mutilació de serveis de L’Hospital de Viladecans: la cara més bonica i la creu més dolguda del seu perseverant activisme veïnal.

Fa 32 anys que la Carme va aterrar al barri de La Montserratina, als anys seixanta, un solars polsegosos coneguts com “La Ponderosa”, on els veïns i les veïnes hi anaven construint, a mesura que compraven les seves parcel·les, llars plenes de lluita quotidiana però mancades de tots els serveis: aigua, electricitat, gas, voreres i clavegueram. Un desgavell construït a base del pic i la pala del veïnat i dels seus somnis de dignitat.

Aquest “campi qui pugui” va desembocar que el 1977 es comencés a gestar l’AV Monserratina-Manso Ratés, legalitzada un any després, per organitzar d’alguna manera, aquell barri emergent de la necessitat de moltes famílies immigrants.

L’entitat veïnal aleshores era gestionada per un grup de veïns , tot homes, que es reunien en guarides particulars i posteriorment, a un garatge mig improvisat.  Va ser el 1992, anys després de la seva arribada al barri, quan la Carme va decidir sumar-s’hi: “un dia vaig anar a l’associació i els hi vaig demanar si els podia ajudar, donar una mà”, explica, i detalla: “Em molesten molt les injustícies, m’indignen profundament, i entrar a l’AV era una manera d’intentar fer alguna cosa per la meva gent”.

Des d’ençà ha plogut molt: la Carme s’ha fet imprescindible a l’entitat i al barri, on tothom la coneix. D’entrar a la Junta fent de secretària – rol habitual en les incorporacions de les dones a les AV - el 2006 va esdevenir ja la Presidenta, rodejada d’un equip d’activistes veïnals  totalment masculí, i amb l’anhel de treballar pels 715 socis i sòcies i per tot el veïnat del barri. Ara bé, segons confessa, la seva entrada al món associatiu no va ser dolça.  “Vaig entrar desubicada, perquè el món de les AV sempre ha estat un món d’homes. Quan t’hi poses de moltes maneres et volen anul·lar, però has de ser forta i dir aquí estic jo, i sóc tant vàlida com molts de vosaltres”- etziba. A base de cops de taula i mà dreta, i llargues hores dedicades a l’AV, la Carme s’ha guanyat la confiança del seu veïnat i la seva gent de protestat i festa.

La Carme es passa tot el dia fent gestions per l’AV i anant a les reunions polítiques del moment. No li ha suposat un esforç, confessa, ni una incompatibilitat laboral ni familiar, ja que no ha tingut càrregues de cura rellevants. “Estava una etapa de la meva vida que vaig deixar de treballar i em vaig bolcar a l’AV:  vinc el matí, i a la tarda cada dia tinc entre una o dues reunions.

Una vida dedicada a l’AV”: “ Per a mí ha estat més fàcil perquè no tenia compromisos familiars i al meu marit li agrada”, detalla i somriu, malgrat que admet que per a moltes de les seves col·laboradores de l’entitat, les obligacions de la llar impedeixen que s’involucrin més a fons amb la lluita veïnal. 

La Pepi Hidalgo (1964, Cornellà de Llobregat) s’ha convertit en una cara còmplice per les veïnes que pateixen violència masclista del barri de Les Planes, des d’on fa vuit any hi treballa social i voluntàriament en el marc de l’AV, una de les entitats veïnals més vives del Baix Llobregat: “A la meva AV, li resta molta vida”, afirma amb orgull. També a l’entitat veïnal deixa hores per a fer de monitora a un Taller de Memòria per una trentena d’avis i àvies. “Feminista amb veu alta”, com ella destaca, s'unfaneja del fet que la Vocalia de la Dona s’hagi convertit en un referent a tot Sant Joan Despí.

De Les Planes, barri conquerit pels treballadors i treballadores vinguts d’Andalusia i Extremadura durant els anys 60 i 70, la Pepi se’n sent molt cofoia, per aquesta tradició lluitadora que encara perviu  i pels seus companys i companyes de l’AV. A l’entitat hi va arribar, com tantes activistes, quan es va alliberar de les tasques de cura del seu fill: “Jo sempre ho dic, els homes ho tenen molt millor pel món associatiu, perquè nosaltres sempre anem corrent”, destaca.

I el primer moment d’aterratge a l’entitat veïnal va trobar-se, també com tantes veïnes, en un món fortament masculinitzat : “Quan a l’AV van començar a fer-se visibles les dones, van engrescar-se més”, afegeix. Recorda que va iniciar-se en el moviment veïnal participant, amb una altra veïna del barri,  a la Comissió de Sanitat. I de mica en mica, va anar assumint més responsabilitats, ja sigui prenent actes dels plens de l’Ajuntament, portant l’organització del Carnestoltes  o donant-li embranzida i una nova alenada a l’antiga Vocalia de la Dona que sobrevivia esmorteïda. “Jo sóc bastant reivindicativa, ja des de petita el meu pare em portava a les manifestacions, recordo que sempre anàvem al dia 1 de maig amb els sindicats”, recorda la Pepi, amb la intenció d’explicar-se, també a ella mateixa,  perquè va respondre a la crida de participació de l’entitat veïnal.

Actualment forma part també d’una extensa Junta de 18 persones, de les quals només cinc són companyes. Un col·lectiu entre el qual se sent còmoda i nega que hagi hagut de picar la taula per a fer-se sentir, encara que admet que es reprodueixen alguns rols de gènere com en molts moviments socials. Ara bé, emfasitza la gran mateixa mirada de la cura cap a les persones grans dels seus companys de lluita veïnal: “ A L’AV de Les Planes totes i tots estem molt conscienciats amb els avis del barri i les persones malaltes”, afegeix. No és casualitat que l’entitat veïnal va assumir fa sis anys el projecte de la Federació d’AV del Baix Llobregat, Aula Actual per a fer activitats al veïnat de més edat: “Em va fer molta il·lusió quan em van proposar ser la monitora d’un Taller de Memòria, ja que em van veure molt afina als “iaios”. Explica que va haver de fer una formació amb un psicòleg professional, en Jordi Balcells, que també treballa voluntàriament en aquest projecte de la Federació Comarcal d’AV del Baix Llobregat.” Al principi eren 8, després 10, i ara ja són 30, i no venen més iaios perquè ens manquen monitors”, explica somrient.

Hi ha moltes herències possibles, i la Laura Garcia (Terrassa, 1968) va rebre del seu progenitor, l’històric activista Josep Garcia, l’estima per a lluitar per la gent del Barri Universitari-Cementiri Vell,. Ara amb un peu al timó de la seva AV, i l’altra a la Federació d’AV de Terrassa, centra el seu activisme veïnal en petites conquestes quotidianes i en les tasques de cura de les persones més fràgils.

“Al principi, va ser el meu pare, que aleshores era el president, qui em va embolicar amb l’AV: primer amb les tasques administratives, amb ajudar com preparar subvencions, mirar rebuts, etc. Després vaig començar a redactar les actes de les juntes, i de mica en mica, cada vegada més, em vaig anar involucrant”, confessa, recordant aquella joveneta de 21 anys que “no entenia el voluntariat”. “Amb el temps t’adones de la importància d’aquest treball pels teus, per la gent del teu territori, la més propera”, afegeix.

Amb la mort de Josep García el 2005,  la Junta d’aleshores la va animar a prendre el relleu pel timó de l’associació. Un repte que accepta, al mateix temps que s’incorpora a la vicepresidència de la Federació d’Associacions Veïnals de Terrassa (FAVT),  impulsada per l’estímul que el districte estigués representat a la Federació per primera vegada a la història.

De la seva prematura militància veïnal recorda molts bons moments i victòries aconseguides, “petites conquestes perquè la vida sigui més fàcil per a tothom”, entre algun naufragi, com per exemple, la impossibilitat de convivència d’alguns veïns i veïnes. Recorda, per exemple, la importància d’haver aconseguit un semàfor davant de l’Escola Ramon i Cajal, o el servei activat per a veïnes del barri per a cuidar avis i àvies soles. També el voluntariat de dones que han posat en marxa per donar un cop de mà a les veïnes que necessiten un recolzament en les tasques domèstiques, asfixiades per horaris laborals impossibles que no els permeten  anar a recollir els fills o fer les compres.

Parlant amb la Laura s’endevina que la cura de les persones ha centrat bona part de la seva trinxera activista: “Ara la majoria de la Junta de la nostra AV som dones, i es clar, es crea una manera de relacionar-nos”. Explica però, que no hi ha hagut cap Vocalia de Dones, ni ara ni abans, centrada especialment en les reivindicacions feministes, argumentant que les primeres prioritats de l’associació va ser “la totxana”: “Al meu barri hi havia greus mancances, com la falta d’enllumenat públic, d’equipaments, i la primera AV,  amb una Junta formada tota per homes, lluita en un primer moment per a millorar les condicions de vida en general” explica.

Amb 24 anys arrelada al moviment veïnal,  la Laura descriu com en molts àmbits, els rols sexistes es reprodueixen en les organitzacions veïnals. “Per exemple abans sempre a les dones els tocava prendre l’acte, assumir les tasques administratives o preparar les xocolates desfetes mentre els homes feien les reivindicacions al carrer”, reclama. Ara bé, emfasitza també l’evolució que hi hagut en aquest sentit. “Ara t’escolten de tu a tu, però encara segons quins àmbits costa, i com que la majoria dels assistents a les reunions són homes, doncs et quedes una mica retreta”, confessa.

Conchita Castell  Sánchez (Córdoba, 1936 – AV Sant Cosme- Sant Demià d’El Prat de Llobregat). La reforma integral dels habitatges del barri, el Primer Centre de Planning del Baix Llobregat, l’escola primària i d’adults són herències de la lluita de la Conchi i del moviment veïnal del barri.

Fa 40 anys que la Conchita va aterrar al barri de Sant Cosme i San Damià d’El Prat de Llobregat, com la majoria d’aquella gent humil que vivia en barraques – ella a les d’Hospitalet- . Aleshores l’Obra Sindical de Hogar va traslladar al “Polígono San Cosme” als i les barraquistes on s’hi havia construït 1.500 habitatges per a invisibilitzar la pobresa. Era un polígon on les autoritats franquistes hi van construir un “nyap” de ruscs d’asfalt amb uralites d’amiant mal acabats que varen haver de ser tots tirats a terra i reconstruir-se de nou pels defectes “mortals que tenien”. “Sótanos llenos de agua putrefacta, fachadas rajadas de arriba abajo, cimientos que cedían, goteras, grietas en las paredes medianeras por donde pasaba la mano, ratas como conejos corriendo por los cielorrasos…”, descriu així Paco Candel en un article del Tele- Exprés de 1973 “ese infierno dantesco”. I és que San Cosme i San Damià és l’únic barri de l’Estat Espanyol que ha estat reformat integralment. S’ha fet en set fases durant 32 anys, des del 1976 al 2008, gràcies a la pressió del moviment veïnal, i a l’organització entorn l’AV que porta el nom del barri i una de les poques que van ser legalitzades el 1972, sota el franquisme. “Tot ens ha costat el carrer”, recorda.

Aquest passat d’esquerdes i por va marcar la seva gent. La vida de la Conxi no s’entén sense l’AV, ni sense aquest context de lluita quotidiana per a la dignitat de tot: d’un habitatge digne, d’una educació digna, d’una sanitat digna. Perquè com ella recorda, Sant Cosme era un erm d’asfalt amb milers de famílies amb infants i res més: “Com deia una veïna, aquí ens faltava tot menys la sal”, etziba amb una essa que evidencia el seu origen andalús. No hi havia escoles, ni centres de salut, ni enllumenat, ni equipaments. Tots aquests serveis els ha lluitat la Conchi, el Mariano, i milers d’homes i dones com ells. “El barri l’hem parit els veïns i les veïnes, per això me l’estimo tant, i m’empipo quan veig gent que l’embruta i el malmet”. També s’accelera de ràbia quan percep que les administracions, durant molts anys, van  fer la vista grossa al tràfic de droga del barri. “D’aquesta manera, no van tenir la droga a Pedralbes”, afegeix.

Va ser la campanya per a aconseguir una escola pels seus fills  l’excusa que la va portar a unir-se amb la gent vinculada a l’AV : “El principi quan repartia pamflets pel barri em deien que era comunista”, i explica la vergonya que sentia quan la titllaven amb aquest atribut, usat despectivament durant el tardo-franquisme per la majoria de la gent. “Però després vaig pensar, si els comunistes lluiten així, doncs jo també vull ser-ho”, i afegeix: “És cert que dins de l’AV havia gent del Partit, però sobretot hi havia una sola consigna: el barri”.

Després de l’escola, van seguir moltes lluites, perquè hi havia també moltes mancances... Per exemple, recorda quan un grup de veïns i veïnes, la majoria dones, es van tancar per aconseguir una Escola d’Adults. “Com jo, la majoria érem analfabetes”, explica.

Moltes de les conquestes, segons la Conchi, van poder aconseguir-se gràcies a la constàncies de les dones del barri, que des del matí s’involucraven en el dia a dia de les reivindicacions de l’AV.

Maruja Ruiz (Guadix, Granada, 1936) va arribar a Barcelona el 1949, com tants emigrants procedents d’Andalusia. Es podria dir que ja portava la consciència política i social als gens, de la mà d’un pare que per pertànyer a la CNT va estar 12 anys a la presó, i d’una mare que, per ser la dona de, va passar igualment 8 anys entre reixes.

El primer barri d’acollida d’ella i la seva família havia de ser el Raval, conegut llavors com el Barri Xino, però una estafa que els va deixar sense casa, i el Congrés Eucarístic de Barcelona, que va fer enderrocar les barraques de Capità Arenas, on van viure després, van ubicar-la finalment a Nou Barris, d’on no va tornar a moure’s mai més. Segons recorda Maruja Ruíz “Nou Barris era un territori de vinyes i barraques, que li deien de la Prosperitat, perquè quan una persona prosperava venia aquí i es feia la seva segona barraqueta”.

I des d’aquest barri, la Maruja, cofundadora de l’AV Nou Barris, actual presidenta del Casal de Gent Gran de la Prosperitat i militant del PSUC, no ha deixat de mobilitzar les dones del barri i el veïnat per aconseguir uns equipaments de qualitat, impregnant, amb la seva força i convicció, d’esperit de lluita. Places i espais verds que van costar 10 anys de lluita, l’arribada de l’autobús a Torre Baró o equipaments per la gent jove i la gent gran, que van suposar 17 anys de mobilitzacions, totes elles reivindicacions dutes a terme des de les diferents associacions veïnals de Nou Barris i on les veïnes van tenir un paper cabdal. Així ho destaca la líder veïnal: “les dones en les lluites dels barris hem estat més importants. Hi havia dones embarassades parant els autobusos 21 dies perquè ens posessin un semàfor”.

Maruja Ruiz, que va tenir la sort de tenir un company sentimental que li va donar suport en tot moment i amb qui compartia l’afiliació al mateix partit, ha estat un exemple clar de militant implicada en la lluita veïnal. “Durant la clandestinitat els veïns es pensaven que era prostituta perquè sempre em veien amb molts homes a la nit”, explica somrient amb els seus ulls blaus inquiets, gairebé de nena, recordant aquells anys quan tornava tard a casa després de les reunions amb el partit. Segons l’actual presidenta del Casal de la Gent Gran de la Prosperitat: “El PSUC va donar les directrius que ens havíem de mobilitzar allà on estàvem, ja fos des dels sindicats, els barris... I per tenir un paraigua vam crear l’associació de veïns”.

Ella va començar ocupant-se de la secció de “Carestia de Vida”, que aglutinava a totes les dones del barri amb qui anaven tenda per tenda per assegurar que hi hagués el pa, el gra i els llegums de regulació. És a dir, productes a granel molt més barats que es podien trobar als comerços. A partir d’aquesta activitat s’aprofitava per parlar dels problemes del barri i reunir al veïnat per les assemblees.

300 dones tancades a l’església Sant Andreu Palomar

Maruja Ruíz va adquirir ràpidament lideratge i el 1976, va aplegar 300 dones, els marits dels quals havien estat acomiadats de la fàbrica Motor Ibèrica. Durant 28 dies es van tancar a l’església de Sant Andreu Palomar, una acció molt atrevida en aquells anys que va tenir un gran ressò internacional. “Jo vaig anar al Sindicat Vertical, que estava a Via Laietana, a anunciar que ens tancaríem perquè demanàvem l’amnistia pels treballadors que volien acomiadar de Motor Ibérica.

Vint-i-tres anys al capdavant de l’AV del Carmel i tota una vida de compromís social, han marcat la trajectòria de Custòdia Moreno (Granada, 1943). Una dona amb fusta de líder, que ha estat capaç de mobilitzar al veïnat a toc de xiulet, amb manifestacions diàries i d’aconseguir unes instal·lacions dignes al Carmel, per deixar de ser el barri oblidat.

Un barri que quan va arribar la Custòdia i la seva família d’Andalusia, fugint de la repressió franquista, només hi havia barraques, sense llum, aigua ni clavegueram. En un principi se’ls hi va caure el món a sobre perquè segons recorda la Custòdia, “a Granada teníem una casa en condicions tot i que érem gent humil”. No tenien més opcions i van acabar comprant una de les 700 barraques que hi havia, on cada vegada que plovia havien de posar paraigües perquè no els hi entrés l’aigua. Però malgrat la misèria que van patir, l’activista veïnal recorda amb tendresa aquella època gràcies a la gran solidaritat que es va forjar entre el veïnat.

La seva ha estat una història marcada per una claredat de valors que li han donat sempre la força per reivindicar allò que creu just per la ciutadania, que segons ella no ha d’oblidar que “el poder el continua tenint el poble, i que encara que els polítics gestionin, nosaltres hem de controlar la seva gestió, ja que en som els primers accionistes d’aquesta “empresa”, i paguem els nostres impostos per defensar els nostres drets”.

Amb aquesta consciència que li va venir ja als 16 anys i amb un grup més de persones, motivades per la demanda d’infraestructures i la cura dels veïns i veïnes, van formar l’AV Primer el Centre Social del Carmel el 1969, quan encara eren il·legals les entitats veïnals. La Custòdia vestida d’infermera i un grup de monges i de capellans progressistes van dirigir-se a la comissaria per demanar un permís i poder fer obra social al barri, l’única via que tenien llavors per poder actuar. Però va ser a partir del 1972, amb la seva legalització, quan van sortir de la clandestinitat i van començar la verdadera “revolució” al barri, autoconstruït per la seva gent i sense cap pla urbanístic ideat.

Deixant la por al darrere, la gent del Carmel es va organitzar en diferents vocalies (sanitat, educació, barraques…) i va sortir al carrer. La primera acció va ser aturar el trànsit de la carretera del Carmel amb bosses d’escombraries per demanar uns contenidors. Després li va seguir la demanda de la construcció del Centre de Salut al carrer Sacedón, ja que només comptaven amb el pis particular d’un metge de la seguretat social, sense cap mena d’infraestructura, on hi havia de fer cua tot el veïnat al carrer. La part alta del Carmel no es va quedar tampoc sense equipaments i anys després van arribar el CAP del carrer Lisboa i del carrer Murtra, aquest darrer ampliat ara fa 3 anys.

L’educació pública també van haver de guanyar-se-la, i l’any 1976 la gent de l’AV del Carmel es van tancar durant tres dies en l’edifici Tramuntana, que passaria a ser la primera escola pública del Carmel. Aquesta acció va provocar un gran desplegament policial al barri del qual encara se’n recorda la Custodia com si fos ahir, “la lluita per l’escola Tramuntana va ser una tramuntana de veritat”.

La Custòdia Moreno, artífex de moltes d’aquestes batalles, no vol deixar d’insistir que la del Carmel ha estat una lluita continua on, gràcies al suport de bones persones experts, han volgut sempre controlar tot allò que l’administració ha ideat als seus carrers. És en aquest sentit, que van aconseguir també la instal·lació d’escales automàtiques, l’arribada del metro o la propera construcció d’ascensors. Per a la líder veïnal, “els barris no es projecten des d’un despatx, tampoc des del mateix barri. Els projectes que realment han sortit bé han estat aquells on administració i veïnat han estat capaços de dialogar, cedir una miqueta per ambdues parts i arribar a un acord”.

Rosaura Gómez Orús (Aitona, Segrià, 1949) va arribar amb 3 anys a Sabadell, al barri de la Creu de Barberà, on va viure fins que es va divorciar el 1982 i es va traslladar al Centre. Allí va crear l’AV, en la qual continua activa  i reivindicativa com sempre , encara que ara dóna prioritat també a la seva faceta d’àvia. Treballar voluntàriament la fa viure més plena.“Les dones han de ser les primeres a creure’s la igualtat”, reclama.

Les persones, quan s’uneixen, poden aconseguir moltes coses. Rosaura Gómez se’n va convèncer arran de les experiències viscudes en l'AV del barri de la Creu, on el seu pare participava, i on va estar, ja adulta, tres anys a la Vocalia de Festes i a la Junta fundadora del grup d’enterraments. En divorciar-se i canviar d’habitatge, va començar a ser activa en algunes entitats, fins que el 1999 va encapçalar la creació de l’AV del seu nou barri.

“La meva implicació amb el moviment veïnal va començar, primer, per deixar de llepar-me les ferides del meu divorci. Desprès per a millorar el meu entorn”, explica, tot començant a filar la seva història a partir de la degradació de l’antic Mercat de Sant Joan: “s’estava degradant i convertint en un perill; vaig veure que no hi havia AV, així que, amb qui vam ser la primera Junta de l’AV Rambla Centre, vam començar a organitzar-nos”. Van repartir fullets que convidaven tothom a participar en les decisions que afectaven el barri. Van tenir resposta: “quan vaig veure que començava a arribar la gent al lloc de reunió que havíem dit vaig començar a tremolar! I ara què?”. Tothom estava engrescat i l’AV estava en marxa. Es van signar estatuts i oficialitzar el 2000. Gómez continua com a vocal en  l'AV de la qual va ser presidenta fundadora i n’és la representant a la Federació AV de Sabadell , on és la tresorera. “Quan treballes fent coses que no són exclusivament per a tu, sinó també per millorar la societat, t’aporta molt”.

Des de la Federació,  també va ser la responsable local del Grup d’Interacció Multicultural, el GIM, un projecte també vinculat a la Confederació d’AV de Catalunya (CONFAVC): “primer vam fer un curs, després un segon, a partir del qual vam crear un grup per continuar sensibilitzant vers la immigració a nivell de barris”.

Entorn del lideratge en les dones, Gómez, afirma que efectivament abans costava: “Posteriorment ha estat diferent, però en els anys 80, la dona que es creia en la igualtat que ens deia la Constitució, s'havia d'anar imposant, de mica en mica. Podia tenir opinions o tasques concretes, però el gruix dels temes eren portats pels homes”. Gómez no creu que les dones estiguin invisibilitzades en el món veïnal, però reconeix que en la FAVS, per a representar els barris, hi ha una majoria clara d’homes.

La Rosaura no ha treballat mai en temes específics de dones des de les AV en què ha estat. “No estic d’acord amb les Vocalies de Dones. S’hauria de lluitar d’una altra manera”. Les reivindicacions d’escoles bressol, la flexibilització horària, sí que afecten més a les veïnes, -ho reconeix-, i també la millora de les barreres arquitectòniques, que s’ha demanat molt des de l’AV: les veïnes portem més els cotxets de criatures i els carros de comprar”. Però no se sent identificada amb els feminismes ni la mirada de gènere. És la seva experiència, la de qui va ser la primera dona a fer de conserge, i unes de les pioneres en exercir el dret al divorci.

La lluita canvia, no s’acaba

“Quan una cosa interessa de debò, la gent s’implica”, afirma taxativa, i detalla per exemple quan la Federació d’AV va promoure accions per aturar les antenes de telefonia mòbil: es va aconseguir que no s’instal·lessin i es va crear una norma, que és la que hi ha actualment.

Cofundadora de la històrica AV de l’Esquerra de l’Eixample barcelonina, Anna Alabart Vilà, (1942-2012) va orientar el seu coneixement acadèmic de sociologia, per a dotar d’eines a les entitats veïnals i trencar les desigualtats entre les diferents zones urbanes. També militant del PSUC, els seus dos eixos d’actuació van ser la vida acadèmica i l’activisme social, a partir de la seva entitat i de la seva estreta col·laboració amb la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), i més tard, amb la Fundació de la Confederació d’AV de Catalunya.

Li agradava dir que no era partidària dels compartiments estancs, sinó que amb una mirada àmplia vers la investigació, veia la ciutat com un espai on coexisteixen les influències del que és polític, econòmic o arquitectònic, però també  de les diverses relacions entre els seus habitants. El també sociòleg Joaquim Sempere, en l’acte de comiat afirmava: “Anna Alabart va analitzar i denunciar els mecanismes de construcció de l’espai urbà que generen dinàmiques que afavoreixen les desigualtats socials. Va defensar un model de ciutat equilibrat, sostenible, que fos un espai de ciutadania”.

La trajectòria d’Alabart en la lluita veïnal ve de lluny. Des de 1980 va presentar amb la FAVB el plànol de les barriades de Barcelona. Va participar, en nom de la Federació, a la Comissió que junt amb un altre grup de tècnics de l’ajuntament de Barcelona, presentarien el 1985 per a la seva aprovació el Mapa dels districtes de la ciutat. Així podem dir que a ella junt amb altres persones lluitadores de l’època com és el cas del desaparegut periodista Josep Mª Huertas Claveria li devem l’actual divisió en districtes que té la ciutat de Barcelona. Amb els seus treballs posteriors va continuar dibuixant i documentant els diferents barris de la ciutat. I des d’aquell moment no va deixar mai de treballar colze a colze amb la FAVB amb estudis, projectes i activitats diverses. En aquest context, va coordinar i mantenir l’edició de “La Barcelona dels barris”, editat per la Favb, 1999-2008, una radiografia de cada barri barceloní.

Per a Andrés Naya, codirector de la revista Carrer, “va saber aprofitar els seus coneixements acadèmics portant-los a la pràctica”.

En la vessant acadèmica va jugar un paper important en la introducció de la Sociologia Urbana com a matèria a la Universitat de Barcelona. Va crear el grup de Recerca  Territori, Població i Ciutadania, del qual en va ser la directora entre els anys 2005 i 2009. La seva tesi doctoral de 1982 “Els barris de Barcelona i el moviment associatiu veïnal”, il·lustra la seva idea central de la universitat com una institució al servei de la societat i sobretot dels més vulnerables.

Les necessitats que presentava el barri Parc Riu Clar de Tarragona a principis dels vuitanta eren tan bàsiques que fins i tot costen d’imaginar. “L’aigua que ens arribava provenia d’un pou no disposàvem d’aigua tractada”, recorda l’Elena Regidor (Tarragona, 1940). “No teníem els carrers asfaltats, el manteniment de les faroles l’havíem de pagar els veïns i tampoc teníem servei de recollida de brossa”, recorda. Totes aquestes conquestes les ha lluitat l’Elena colze a colze amb les companyes i companys de l’AV Parc Riu Clar de Tarragona.

Petit i acollidor; aquests són els adjectius que utilitza per definir el barri on va néixer fa setanta-tres anys i en el que ha viscut des de llavors. S’hi ha fet gran, hi ha vist créixer els seus quatre fills i hi ha treballat hores i més hores, feliç de veure com els esforços que feien des de l’Associació Veïnal anaven canviant la fisonomia d’aquells carrers.

Les mancances dels anys 80 eren evidents però, malgrat tot, l’Elena estava enamorada del seu barri. Potser va ser per això; potser hi va ajudar el fet que ella mateixa es defineix com una revolucionària. Sigui com sigui, amb el cuquet de l’inconformisme sempre dins, ha dedicat tota la vida al que es pot ben dir que és casa seva; uns carrers que avui es mira orgullosa després que tantes i tantes reivindicacions finalment arribessin a bon port.

Però la clau de tot, malgrat el tarannà revolucionari de l’activista veïnal i l’energia que desprenia, la va trobar en la seva família. “La dona sempre s’ha hagut de reivindicar, i més en aquells temps en què estàvem condemnades a no poder sortir de casa”, explica. Sense el suport que sempre ha rebut dels seus, res del que ha fet hauria estat possible. “Gràcies a què el meu marit cuidava dels fills cada vegada que jo tenia algun acte o alguna reunió, jo em vaig poder involucrar en el moviment veïnal”.

Paral·lelament, dins l’Associació de Veïns es va crear el Col·lectiu de Dones, un espai des d’on s’han dut a terme una llarga llista d’activitats que han permès difondre coneixement i treballar per l’alliberament de la dona. “La problemàtica de la dona en aquell moment era que el seu destí era estar a casa”, explica l’Elena. Van haver de programar les activitats en hores en què la canalla fos a l’escola per tal que aquestes dones hi poguessin accedir i així, poc a poc, van anar creant multitud. Les dones del barri s’hi van animar i s’hi involucraven, i els homes també.

Filla d’espanyols i nascuda a França, Ivette Poveda (1925, Bedarieux, Herault, França) va arribar al barri de Les Oliveres de Santa Coloma el 1970, després d’una joventut plena de trasllats i sostres compartits. El pis del carrer Pep Ventura va ser el primer del qual va poder dir que era casa seva. Estava entusiasmada, malgrat les mancances dels habitatges i del barri eren totals. Llum, aigua, carrers, autobusos: “tot el què s’ha fet al barri s’ha aconseguit lluitant”, destaca. Moltes d’aquestes conquestes, aconseguides  a través de l’AV de Les Oliveres, amb la qual que des del 1982 ha estat molt vinculada, primer com tresorera i després com a secretària.

Ningú diria que té 88 anys. M’espera tot llegint el diari i prenent un cafè amb llet: té una energia que no s’acaba. Des del 1982 ha estat compromesa amb l’AV Les Oliveres i continua oferint-se per col·laborar-hi amb el què calgui. Ens reunim al Casal d’entitats on l’AV té la seu des de fa uns 15 anys.

Filla de pare de Salamanca i mare de Casp, Aragó, residents a França, va néixer a un poble del departament francès d’Herault. Dels 5 anys als 15 va viure a Ceret, Pirineus Orientals, on va anar a l’escola fins que van tornar cap a Espanya. El pare, anarquista, afiliat a la FAI-CNT, va ser expulsat del país d’exili per no anar al front contra els alemanys. Poveda va estar-se entre Salamanca i Zamora fins el 1942; llavors va venir a Barcelona a treballar-hi. El 1970 arriba al barri de Les Oliveres “en bona hora!”, exclama sense dubtar. Va ser la seva primera llar. “Quan vaig veure els pisos, em van encantar: la distribució, tot exterior. Pisos com aquests no se’n troben! L’arquitecte almenys va tenir aquesta bonica gran idea de pensar ‘ja que estan aquí, posem-los les coses fàcils i boniques’”. Perquè en aquell moment, fàcil no ho van tenir: van trigar tres mesos a disposar de  llum a casa. L’aigua va trigar menys. S’aixecaven les parets dels edificis però no s’adequaven els habitatges. Les Oliveres, a la falda de la muntanya de Santa Coloma, no tenia carrers,ni transports;només camins de terra, pujades i baixades.“Lluitar per millorar el barri. Aquesta va ser la feina”.

Tot un barri per fer

Poveda recorda l’impulsa del capellà progressista del PSUC de Santa Coloma, Luis Hernández, veí del barri i qui va donar molta empenta al poble per a dignificar-lo. “ El capellà, que per a nosaltres sempre serà el Lluis Hernández, va contactar amb un bufet d’advocats joves, lluitadors, de Badalona, i es va fer un nucli molt potent al barri”. Calia asfaltar, fer carrers, perquè només hi havia quatre camins mal fets; calien transports. “Demanàvem coses molt normals –afirma Poveda-, no era res d’un altre món”.

La lluita pels autobusos és mítica a Les Oliveres.“Només teníem un bus que anava a Badalona: aconseguir-ne un que anés a Barcelona va ser una lluita d’anys i anys”.Ella és discreta, i al principi no ho explica, però després en fa cinc cèntims: “vam segrestar uns autobusos. Vam haver de fer-ho perquè ens escoltessin! Érem moltíssima gent, i vam tenir els autobusos aquí dalt, amb els conductors i tot, dos dies!”.

També recorda l’anomenada Guerra de l’Aigua, capitenejada per la Confederació d’AV de Catalunya (CONFAVC): “Vam lluitar per a què ens fessin els rebuts d’aigua sense recàrrecs que no ens pertanyien”, recorda.

Amb la queixa a la mà i moltes manifestacions viscudes, poc a poc s’han anat aconseguint moltes millores que han fet del barri de Balàfia un lloc acollidor. La Isabel Saéz (Lleida, 1952), no sap quina ha estat la batalla guanyada que l’ha fet més feliç; si la nova escola bressol, el soterrament del tren, o les múltiples campanyes impulsades través de la Vocalia de la Dona, on n'és una de les cares més visibles.

Tot i haver nascut el 6 de març de 1952 a la Bordeta, a Lleida, ella se sent del barri de Balàfia, on s’hi va traslladar a viure amb els seus pares quan tan sols tenia deu anys. Filla d’una família d’esquerres, l’ambient que va viure a casa va ser sempre prou revolucionari com per imprimir un compromís en el seu caràcter que l’ha acompanyat al llarg dels anys. Ja de jove, quan a l’institut l’obligaven a cantar el “Cara al Sol”, s’hi negava matí rere matí, i entomava les patacades que li proferien els professors sabent que tot allò formava part d’aquella lluita.

No recorda on va començar tot, ni com. Una cosa va portar l’altra i aviat es va trobar militant en el PSUC en la clandestinitat. El seu paper dins el partit fou prou rellevant com per convertir-la en la responsable dels comptes i, poc a poc, amb un caràcter fort i la certesa que calia treballar amb fermesa per aconseguir sortir del forat en què la dictadura havia soterrat el país, va anar agafant un protagonisme no buscat en un barri perifèric en el que les condicions de vida no eren fàcils.

A més de militar al PSUC, la Isabel va estar molts anys vinculada al sindicat Comissions Obreres i a les lluites del barri a través de l’Associació de Veïns que en aquells primers anys de democràcia es deia “Associació Verge Blanca i Adjacents”. “En el moment en què vaig entrar a l’AV, la situació del barri era molt precària”, explica. “Mancaven carrers i hi havia uns blocs als quals només s’hi podia arribar creuant camps abandonats”.

Amb la queixa a la mà i diverses manifestacions, poc a poc han anat aconseguint moltes millores que han fet del barri de Balàfia un lloc acollidor. La Isabel no sap quina ha estat la batalla guanyada que l’ha fet més feliç. “Em costa molt decidir-me perquè han estat moltes les coses que hem pogut canviar. Potser algunes de les coses més importants han estat que vam aconseguir que soterressin les vies del tren després que hi haguessin hagut moltes morts i, fa tan sols dos anys, per exemple, van construir l’escola bressol que tant havíem estat reclamant”. Les condicions del barri han canviat molt però la Isabel no oblida les hores passades d’administració en administració, esperant que rere alguna de les portes a les que trucava s’hi amagués la solució a algun dels molts problemes contra els que han lluitat.

L’Anna González va arribar de Córdoba l’any 1965, amb només tres anys a la maleta i uns ulls ben oberts que contemplaven tot aquell paisatge tant nou. Els seus pares es van instal·lar al barri de la Florida, a l’Hospitalet de Llobregat, però als vint-i-un ella es va traslladar al barri de Collblanc-La Torrassa, al mateix municipi.

A l’institut va viure els darrers anys de la transició i de ben joveneta va treballar a les fàbriques. Durant tot aquell temps va estar en contacte amb el moviment estudiantil i sindical, però mai s’havia arribat a organitzar. No va ser fins que en va complir vint-i-cinc que, a rel d’una polèmica generada al barri pels terrenys d’una antiga fàbrica on l’ajuntament volia construïr pisos i els veïns reclamaven una plaça, que ella es va iniciar en les reivindicacions veïnals.

A Collblanc-La Torrassa hi havia arribat tota aquella primera immigració dels anys seixanta. Els edificis patien greus patologies i el barri disposava de pocs equipaments, escasses zones verdes i d’una densitat de població molt elevada. “Això darrer encara segueix sent així”, explica l’Anna. “Tenim la mateixa densitat que a Calcuta: en menys d’un quilòmetre quadrat hi vivim cinquanta-tres mil habitants”. Era un barri complex, amb una vida veïnal molt rica i en el que les relacions socials eren molt senzilles.

Totes aquelles característiques que marcaven la impromta del barri van acabar derivant en algunes de les problemàtiques amb les que l’AV de Collblanc-La Torrassa es va haver d’enfrontar. L’any 1987, el 40% dels edificis del barri es van veure afectats per l’aluminosi. L’Anna recorda com des de l’Associació van lluitar molt i durant molt de temps per aconseguir que als veïns afectats se’ls donés una solució econòmica i se’ls ajudés amb subvencions. Finalment, aquesta fita es va convertir en una realitat; una de les batalles més importants de totes en les que havia participat l’Associació acabava amb un somriure al rostre de tots aquells que havien passat tants anys liderant aquella lluita.

Segurament era el convenciment ferm que les coses poden canviar que va ajudar a què l’Associació de Veïns seguís donant veu a tots aquells que conformaven el dia a dia del barri. Aviat es convertirien en el pal de paller sobre el que se sustentava una fusió que integrava les trenta-tres entitats més punteres del barri. Després de treballar conjuntament durant més de quinze anys, la feina es va traduïr en vuitanta-un projectes que finalment es convertirien en el Pla Integral del barri de Collblanc-La Torrassa.

El Pla va anar donant fruits i projectes que en un principi semblava que havien de ser tan sols urbanístics o d’equipaments, finalment van tenir una vessant molt social.